En les darreres setmanes, el terme ofrenes aesthetic ha encès la conversa pública: altars minimalistes, de tons beix i blancs, que prioritzen la fotografia i l'harmonia de la llar davant del colorit tradicional.
La discussió, nascuda a Mèxic i amplificada per influencers i xarxes socials, se segueix de prop també des d'Espanya i altres ciutats europees, on comunitats mexicanes i públic general observen com aquesta estètica busca encaixar amb el estil decoratiu contemporani.
Què és una ofrena aesthetic i com es va viralitzar?
L'etiqueta fa referència a altars que substitueixen el maximalisme cromàtic per composicions netes: blancs, grisos, nude i sípies; espelmes simples i arranjaments discrets que no trenquin l'estètica del saló.
El seu impuls mediàtic va arribar de la mà de figures amb gran abast a internet; un dels episodis més citats va ser el de Yuya, qui va compartir un altar en paleta neutra, amb elements artesanals i pocs accents de color, generant una onada de reaccions trobades.
- Colors predominants: blanc, beix, gris, sípia, nude.
- Cempasútil reduït o substituït per flors blanques o fulles seques.
- Selecció visual d'objectes: es prescindeix del que recarrega l'escena.
- Prioritat a la fotogenicitat i coherència amb la decoració de la llar.
Crítiques i lectures culturals del fenomen
Veus de l'antropologia i el periodisme recorden que l'altar condensa una cosmovisió comunitària: les seves flors, aromes i aliments estan ancorats a la terra, la collita i el calendari ritual.
Des d'aquesta mirada, despullar l'ofrena de color i olor no és un simple gir estètic; suposa, segons especialistes, un empobriment simbòlic que desconnecta l'altar del territori i dels sabers que el sostenen.
En paral·lel, el “meximalisme” —fusió de Mèxic i maximalisme— reivindica l'excés, el kitsch i els brodats, trenes o arrebossats com llenguatge identitari i memòria en resistència davant de l'homogeneïtzació.
Crítics del minimalisme en altars ho interpreten com “blanquejament literal i simbòlic” i alerten del risc de gentrificar el ritual, alineant-lo amb tendències com el clean look u diners vells que prioritzen la pulcritud visual sobre el sentit.
Minimalisme per moda o reinterpretació legítima?
La controvèrsia també va obrir matisos: hi ha tradicions autèntiques que fan servir el blanc, com els altars monumentals de Huaquechula (Pobla), on el color representa el cel dins un entramat indígena i catòlic amb regles pròpies.
La diferència, subratllen els experts, és al rerefons ritual: no és equivalent un altar blanc per llegat comunitari que un de paleta neutra concebut per “combinar” amb la sala i escalar a visibilitat a les xarxes.
Elements clau d´un altar tradicional
Més enllà d'estils, les ofrenes tradicionals reuneixen peces amb funció simbòlica clara, que donen sentit a la trobada anual amb els que ja no hi són.
- fotografies: al nivell superior, convoquen la memòria del difunt.
- Flors de cempasúchil: pètals que marquen el camí cap a l'altar.
- Vetlladores: llum que guia el retorn de les ànimes.
- Copal o encens: purifica i transforma l?ambient.
- Menjar i beguda: els favorits de l'ésser estimat en vida.
- Aigua i sal: alleujament de la set i símbol de purificació.
- Pa de mort: pont entre la vida i la mort.
Calendari ritual: a qui es dedica cada dia
El calendari tradicional marca temps diferents, un detall que ajuda a entendre per què el sentit tant importa com l'estètica.
- 27 d'octubre: es recorda les mascotes que han partit.
- 28 d'octubre: persones mortes de manera tràgica o sorprenent.
- 30 i 31 d'octubre: nens sense batejar, pel seu breu pas terrenal.
- 1 de novembre: infàncies, considerades ànimes pures.
- 2 de novembre: adults morts de manera natural.
El contrapunt del color: ofrenes monumentals
Mentre les xarxes debaten sobre neutralitat cromàtica, en espais públics es mantenen altars colossals amb flors, llavors i figures de deïtats mesoamericanes que reivindiquen el vincle comunitari i la memòria.
Aquests muntatges, concebuts amb participació ciutadana i referències a deesses i déus prehispànics, subratllen el caràcter col·lectiu del ritu i la seva potència pedagògica sobre l'origen i la diversitat de les ofrenes.
Amb el soroll de la tendència en marxa, queda una lliçó compartida a Mèxic, Espanya i altres latituds: l'estètica pot dialogar amb la tradició quan no desatén la seva lliçó càrrega simbòlica, la seva arrel comunitària i el respecte per allò que l'altar representa.